El Blog d'en Potti

De plaça en plaça, de festa en festa.

S'ha mort en Llargo...

potti | 12 Maig, 2005 22:40 | del.icio.us latafanera.cat meneame.net technorati.com

-----------------------------------------

He sentit a dir que s'ha mort l'amo en «Llargo»

«Saps què n'hi ha de mosíques», solia dir ell, talment, quan li demanaves de noves del seu particular art i destresa. Amb el flabiol i el tamborino, va ser un dels millors acompanyants de xeremier que hi ha hagut mai a Mallorca, potser el millor, diuen els entesos. Juntament amb el Tio Gori de Sa Serra i qualcun altre més, cadascun dins la seva especialitat, varen ser els mestres de totes les colles actuals de mitja edat, que a la vegada ho són de les de la més nova generació. Això que acab de dir, no és una opinió personal: m'ho confirmen en Pep de Sa Calatrava, en Pep Toni Rubio, en Tomàs Salom, en Miquel Tugores de Sineu, en Tomeu de Son Roca... Tots i cada un dels més destres actualment en aqueixa disciplina. L'amo en Miquel Aloy 'Llargo' havia nascut pel mes de maig del 1929 al poble de Sencelles. Es guanyà la vida fent de mercader com son pare, i de pastor, i d'exsecallador... Sempre olorant de ben a prop l'encís de la flaire de la terra del Pla. I això mateix, la proximitat amb el soler estimat, en ell fruità en una mestria extraordinària en la comunicació d'emocions mitjançant la música nostrada. «Tot es qüestió de tenir gust i de sentir la xeremia dedins», deia ell, home gens donat a bravejar ni aixinetes. El Tio Gori de Sa Serra l'altre mestre també ja desaparegut, solia dir a qui el volia escoltar que en 'Llargo' de Sencelles i en 'Morellet' de Muro eren els que millor li sabien fer moure els peus. I era molt de Gori, el Tio Gori. L'amo en Miquel havia après l'habilitat de son pare i l'havia transmesa al seu fill, tots tres Miquels de nom, i aquest heretatge havia succeït per via natural, com l'ADN, com una certa manera de somriure i de mirar..., com el gust per les coses ben fetes de la gent mallorquina de soca-rel que entén el que ésser-ho significa.

I passa que el proper passat dia dos d'aquest mes de maig es mor un dels puntals que fonamentaven i donaven llum i el poc llustre possible del que queda de la nostra més autèntica cultura popular, i sols se n'assabenta la família més pròpia, com aquell que diu. Per posar un exemple de la pel·lícula que vos vull contar: a Andalusia quan es morí el Camarón, es decretaren no sé quants dies de dol oficial al seu poble, homenatges i recordatoris de les seves merescudes glòries a raig i roll, té una Web molt ben muntada i els especialistes en cognició popular del seu país no sé quants llibres ja han escrit del personatge. Això és el que vos volia arribar a dir: aquí res de res, com el que mira ploure. Sols un breu apunt a l'obituari d'un diari. Gent, cultures de fora mos han conquerit, ocupat el nostre territori i bona part del pensament, nostra ànima, mos han colonitzat, han volgut (i aconseguit en un alt percentatge) anorrear-nos com a poble. Aquest apesarat fet que avui pos damunt taula n'és un testimoni ben fefaent.

Som a temps encara de reeixir aquest país nostre? Moltes vegades, a l'aguait de la simptomatologia del malalt, tenc la temptació de pensar que no, que es feina debades provar de guarir les ferides que contínuament li fa la gent eixorca de tot, manco de compte corrent. Però és un luxe massa car la nostra resignació, la passivitat, el ja està bé així com està; hem de lluitar, cadascú amb la seva més eficaç eina particular. Saber pensar que una grolleria ho és malgrat sigui ignorada, silenciada, imposada. I de senyoriu del bo, del que treu pes a la balança, no en venen, tanmateix, mos l'hem de guanyar. I saber acabar amb una reflexió: si no reaccionam i lluitam aferrissadament, hauré d'envergar que: si en contra de les meves conviccions, resulta que Déu existeix i mos ha de jutjar, ja tenim la sentència feta, germans.

Gabriel Florit i Ferrer, escriptor.

-----------------------------------------

Bé, a aquest homenet només el coneixia de vista hem sembla però és una gran perdua per el Món Xeremier. El texte l'he trobat a un dels fórums sobre Xeremiers i cultura popular de Mallorca que existeixen.

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.
Amb suport per a Gravatars
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb